https://www.youtube.com/watch?v=6W4RduqM-A4&feature=youtu.be

La seva presència és espectral, com miratges en una realitat desenfocada!

Siluetes en trànsit





La presència és una il·lusió quan ningú es veu realment.

Un flux constant de figures humanes avança cap a nosaltres, però mai arriba. Són presències indefinides, siluetes que caminen en un moviment hipnòtic, atrapades en un bucle que les manté en un trànsit etern. No podem veure els seus rostres ni saber qui són. Són individus solitaris, aïllats dins d’una multitud. A vegades caminen sols, a vegades en parelles o en petits grups, però la seva presència doble o triple no trenca el buit que els envolta. Junts, però separats. Proximitat sense connexió.

Aquest projecte construeix un paisatge humà en moviment, una panoràmica de figures que es desplacen sense avançar, atrapades en una coreografia de passos repetitius que les condemna a la repetició. Les imatges es despleguen en una gran paret de pantalles sense marcs, creant una massa de cossos en moviment que mai interactuen entre ells. L’espectador entra en un espai on el temps sembla suspès, on la humanitat es desdibuixa en una seqüència infinita de gestos mecànics.

Aquesta instal·lació ens enfronta a una paradoxa de la condició humana: la necessitat de pertinença i, alhora, la impossibilitat d’escapar de la nostra pròpia solitud. Les figures d’aquesta peça no estan completament soles, però tampoc estan realment acompanyades. Hi ha parelles que caminen juntes, petits grups que semblen compartir el mateix espai, però la seva relació és només aparença. No es miren, no es toquen, no es reconeixen. Són cossos propers, però sense vincles. La seva companyia no anul·la la seva solitud.

Aquesta visió reflecteix una experiència cada vegada més comuna en la nostra societat: estar envoltats de gent, però sentir-nos profundament sols. La proximitat física no garanteix connexió emocional, i les relacions poden esdevenir mers reflexos, gestos automàtics que no arriben a transformar-se en un veritable vincle. Aquesta obra ens obliga a mirar de prop aquesta realitat, a veure'ns reflectits en aquestes siluetes que podrien ser qualsevol de nosaltres.

La manca de trets i detalls en aquestes figures no és casual. L’obra elimina les identitats individuals per subratllar un fenomen contemporani: la dissolució de l’individu dins d’un conjunt més gran. Vivim en una societat on som part d’un tot, però sovint a costa de perdre alguna cosa essencial de nosaltres mateixos. Ens convertim en formes, en presències anònimes, en cossos sense història.

Les figures dobles o triples accentuen aquesta sensació d’indefinició. La seva repetició no reforça la seva presència, sinó que la dilueix encara més. Podem veure-les com a reflexos de nosaltres mateixos en diferents moments de la nostra vida, com a multiplicacions d’una mateixa absència. No són persones, són espectres d’una humanitat que es va esvaint.

"Siluetes en trànsit" és una exploració de la fragilitat de l’individu dins del col·lectiu, de la impossibilitat d’escapar de la mateixa soledat encara que estiguem envoltats d’altres. L’obra ens convida a mirar-nos en aquest mirall inquietant, a reconèixer la nostra pròpia condició en aquests cossos que caminen, caminen i caminen, però mai arriben enlloc.

Aquest títol i eslògan encapsulen la paradoxa central del projecte: la tensió entre el moviment i la immobilitat, entre la presència física i l’absència emocional. Les figures es mouen, però no avancen. Existeixen, però no es defineixen. Són part d’un conjunt, però no interactuen.

L’obra parla de la soledat contemporània, d’una societat hiperconnectada on, paradoxalment, l’aïllament és més profund que mai. Aquestes figures són metàfores dels cossos urbans que transiten carrers, oficines i espais compartits sense establir vincles. Caminants anònims en un cicle infinit de repetició, atrapats en un bucle que els priva de trajectòria, de destí i de sentit.

L’absència no és només una condició física, sinó emocional. Les figures hi són, però no es reconeixen. La seva presència és espectral, com miratges en una realitat desenfocada. És aquest moviment etern i estèril el que genera inquietud: no sabem si venen o se’n van, si s’apropen o desapareixen. Només sabem que no es troben mai.

El conjunt d’imatges i vídeos reforça aquesta idea, creant una panoràmica de soledat col·lectiva on cadascú sembla condemnat a existir en un espai propi, sense intersecció real amb l’altre. L’obra qüestiona la identitat en un món on la individualitat es dilueix, i on ser-hi físicament no garanteix ser-hi realment.

https://www.youtube.com/watch?v=o-TRpKGaNK0&feature=youtu.be
https://www.youtube.com/watch?v=cyVNrEZcSFk&feature=youtu.be

No són persones, són espectres
d’una humanitat que es va esvaint!

Absències en Moviment

Les figures es mouen, però no avancen. Existeixen, però no es defineixen. Són part d’un conjunt, però no interactuen.

Les figures humanes esdevenen ombres en moviment. Són siluetes indefinides, sense rostre ni identitat, que avancen cap a càmera des de la llunyania, però sense arribar mai. El seu desplaçament és una il·lusió: caminen, però no es mouen. Aquest efecte, generat pel bucle repetitiu d’un o dos passos, crea una tensió hipnòtica i desconcertant. No sabem si s’apropen o si, en realitat, s’allunyen d’un temps i d’un espai que no podem situar.

No es miren, no es toquen, no es reconeixen. Són cossos propers, però sense vincles. La seva companyia no anul·la la seva solitud.

Siluetes en Trànsit

La instal·lació està composta per múltiples pantalles de televisió, sense marcs, col·locades en línia per formar una gran panoràmica contínua. Una massa de figures humanes, de diferents dimensions per efecte de la perspectiva, avança de manera ininterrompuda, com si es tractés d’una processó espectral o d’una marxa cap a un destí desconegut. La repetició, la manca de detall i la monocromia—amb un blanc dominant i siluetes en un gris suau—construeixen una atmosfera d’irrealitat, de somni o de presagi.

La peça juga amb aquesta ambigüitat, situant l’espectador en una posició d’observador incòmode, testimoni d’una marxa eterna que pot ser tant un avanç com una fugida.

L’ús del bucle reforça la sensació d’un temps suspès, d’un trànsit sense direcció, on el moviment no condueix enlloc. Aquesta marxa hipnòtica pot recordar la condició existencial de l’ésser humà, en un camí continu de preguntes sense resposta, o fins i tot una crítica subtil a la rutina, al consum d’imatges que es repeteixen fins a la saturació.

Significat i interpretació

Aquest projecte pot evocar múltiples lectures. Pot parlar del desplaçament perpetu de l’ésser humà, de la condició nòmada i de la recerca constant d’un destí que mai no s’assoleix. També pot ser una metàfora de l’anonimat contemporani, de la despersonalització en un món saturat d’imatges i presències que esdevenen ombres.

Amb una posada en escena minimalista però colpidora, "Siluetes en Trànsit" convida a la contemplació i a la reflexió. A través de la repetició, la despersonalització i la il·lusió de moviment, aquesta obra explora la fragilitat de la identitat, la idea del viatge com a metàfora de l’existència i el pes d’un futur incert. L’espectador, atrapat davant d’aquest flux constant de figures, pot sentir-se part d’aquest corrent inacabable, d’aquest estrany trànsit cap a un destí que mai no arriba.

La seva presència és espectral, com miratges en una realitat desenfocada!

Siluetes en moviment II – Fotografies







Xarxes socials