El fotògraf juga amb la llum per donar forma a una realitat que sembla sorgir d’un espai teatral.
El projecte La Ciutat en Ombres” captura l'essència més efímera de l'existència humana: el trànsit constant entre la foscor i la llum. Cada retrat esdevé un instant suspès en el temps, un equilibri precari entre l'ombra profunda i la llum reveladora. No es tracta només de fotografiar rostres, sinó d'explorar l'ànima de les persones en un moment de transició, en aquell precís instant en què emergeixen de la penombra sense ser plenament conscients de la seva exposició.
Aquest joc de contrastos entre llum i ombra no només estructura visualment les imatges, sinó que també simbolitza la dualitat de la condició humana. La llum representa el coneixement, la consciència, la revelació d'un estat d'ànim o d'un pensament; l'ombra, en canvi, suggereix l'inconscient, el misteri, allò que roman ocult però que inevitablement forma part de la nostra existència. La successió d’aquests retrats es converteix en una desfilada d’ànimes, un mosaic de vides que es creuen per un instant en el mateix espai de llum, abans de tornar a desaparèixer en la multitud.
L’absència de fons amb informació, submergit en un negre absolut, elimina qualsevol context narratiu que pugui distreure de l’essencial: la persona, el seu gest, la seva mirada absent o introspectiva. En aquest espai de buit, l'espectador no pot ancorar-se a cap escenari conegut, de manera que el rostre retratat esdevé universal. És un reflex de nosaltres mateixos, de la nostra pròpia condició transitòria.
Hi ha, tanmateix, una atmosfera inquietant en aquestes imatges, una mirada interior que esdevé esfereïdora. Potser és la duresa del contrast lumínic, que no permet mitges tintes ni espais de confort visual. Potser és la manera en què els retratats semblen absorts en els seus pensaments, aliens al món que els envolta. Aquesta tensió entre presència i absència, entre exposició i introspecció, genera un efecte psicològic potent que ressona en l'espectador.
La duresa del treball no és només formal; és també emocional. Els rostres, tallats per la llum i engolits per la foscor, semblen estar atrapats en un espai de transició no només visual sinó també existencial.
L'ús del trípode per part del fotògraf no és només una qüestió tècnica; és també un gest de respecte cap a la naturalesa del moment. L'estabilitat de la càmera contrasta amb el flux de la ciutat, amb el ritme frenètic dels vianants. Aquesta presència tranquil·la permet que la imatge es capti sense alterar la seva autenticitat, sense interferir en el viatge interior de la persona retratada.
Hi ha una absència de voyeurisme en aquesta mirada, perquè el fotògraf no caça ni interromp, sinó que espera. És l’expectativa atenta del que observa des de la distància justa per capturar sense imposar-se.
En definitiva, "la ciutat en ombres" és una meditació visual sobre la condició humana. La foscor i la llum, l’exposició i l’anonimat, la individualitat i la universalitat es troben en aquests retrats, que són alhora documents i metàfores.
Cada imatge és una petita història sense paraules, una revelació momentània que ens recorda que tots som, en algun moment, figures anònimes que surten de la foscor i creuen l'espai de llum abans de fondre’s novament en l’ombra.