La juxtaposició d’imatges individuals crea una escena col·lectiva que mai ha existit, fent de la il·lusió una realitat percebuda.
https://www.youtube.com/watch?v=M2vaXFYW47E&feature=youtu.be.
Realitat Inventada
Cada finestra és un límit i alhora un vincle, un artifici que ens fa creure en la proximitat d'allò que està "inventat".
Aquest projecte de videoart es presenta com una petita arquitectura de la mirada, una estructura íntima que delimita la visió i, alhora, suggereix noves connexions entre els elements que mostra. La "caixa blanca" esdevé un contenidor de fragments visuals, un espai de contemplació on les obertures actuen com finestres cap a una realitat compartida però alhora fragmentada.
Ens parla de la percepció i la construcció de la imatge. La fragmentació i la continuïtat conviuen en un equilibri subtil, fent-nos conscients de com la mirada recompon la realitat a partir d’allò que ens és donat a veure.
Un altre aspecte suggeridor d’aquesta proposta és la manera en què el cos es relaciona amb l’espai. Les figures assegudes no tenen rostre ni identitat visible; són presències anònimes, cossos que existeixen en l’espai, però que no interpel·len directament l’espectador. Aquesta despersonalització fa referència a la uniformització de la societat contemporània, a la desaparició de la subjectivitat en el context de les masses, i a la idea que la identitat és sempre parcial, sempre incompleta des de la mirada de l’altre.
Cada fragment de vídeo ha estat gravat de manera independent, sense cap interacció real entre els protagonistes, però la disposició de les finestres suggereix una connexió fictícia. Aquest efecte posa en qüestió la nostra manera d’interpretar la imatge i la realitat: tendim a buscar patrons, a construir relacions entre elements separats, fins i tot quan aquestes no existeixen. L’obra juga amb aquesta predisposició humana a donar sentit al que percebem, portant-nos a veure una escena col·lectiva on només hi ha fragments inconnexos.
Hi ha un joc subtil de presències i absències: els cossos estan separats, però la seva ubicació en l’espai i les mirades suggerides creen una xarxa invisible de connexions. Els petits espais entre les finestres reforcen aquesta dualitat entre unitat i fragmentació, permetent una percepció doble: veiem quatre imatges separades, però alhora intuïm una escena contínua, una composició que sembla estendre’s més enllà dels seus límits físics.
Les persones assegudes semblen recolzades en el marc inferior, fent que la mateixa finestra es converteixi en un element actiu de l’escena. No és només una frontera entre espectador i imatge, sinó una estructura que dona profunditat, delimita i participa de la narrativa. Aquesta finestra no només revela i oculta, sinó que esdevé una presència pròpia dins del relat visual, una interfície entre l’interior i l’exterior, entre la mirada i l’espai representat.
El projecte es presenta com un vídeo de 23 minuts de durada en què diferents grups d'imatges es succeeixen de manera seqüencial. Cada conjunt de quatre finestres interactua visualment durant un cert temps abans de donar pas al següent grup. La transició entre aquests blocs es realitza mitjançant un "fundido", suavitzant el pas d’una composició a l’altra i generant una continuïtat fluida dins la fragmentació visual. Aquesta estructura permet una evolució constant de les imatges, creant una dinàmica en què les relacions entre els elements canvien progressivament.
