“La fotografia es mou entre la documentació i la construcció d’un escenari impossible, fent que el límit entre realitat i artifici quedi deliberadament difuminat.”

Aquest projecte fotogràfic explora la tensió entre col·lectivitat i individualitat a través d’una composició que desafia la percepció. La vista zenital elimina qualsevol jerarquia visual, presentant una multitud aparentment homogènia que es fon en un mateix espai. La tela negra com a fons actua com un buit neutre, fent que les figures emergeixin sense referències espacials, reforçant així la sensació d’un conjunt compacte i indefinit.

Dins d’aquesta massa humana, la presència dels surfistes introdueix un element dissonant, una nota de surrealisme que trenca subtilment la uniformitat. Tot i formar part del mateix escenari, la seva presència resulta intrigant i descontextualitzada, generant una estranya harmonia entre el quotidià i l’inusual.

Aquesta contradicció visual convida l’espectador a qüestionar l’ordre i el caos dins de la imatge, difuminant els límits entre realitat i ficció.

L’elecció d’aquesta perspectiva plana accentua encara més la il·lusió d’un espai on el moviment i la profunditat desapareixen. Les figures es converteixen en patrons repetitius, gairebé abstractes, però cada detall —una postura, una ombra subtil, un petit gest— delata la seva individualitat. Aquesta doble lectura de la imatge, entre el conjunt i la singularitat, porta a una experiència d’observació pausada, on l’espectador transita entre la percepció global i el descobriment de detalls concrets.